1 Objectius
Al final de la sessió, els alumnes seran capaços de:
| 2.1 | |
| 2.1.1 | |
| 2.1.2 | |
| 2.2 | Roma |
| 2.3 | L'Edat Mitjana |
| 2.4 | Les Corts |
| 2.5 | Les monarquies absolutes |
| 2.6 | El Parlament actual |
Grècia, organitzada al principi com a múltiples estats en un territori accidentat i dispers , va veure aparéixer, perquè en tenia necessitat, una hisenda pública elemental.
En l'època de les monarquies hereditàries, hi havia una noblesa poderosa, perquè posseïa la terra. I només podia ser ciutadà el qui contribuïa amb béns propis a determinades despeses públiques o socials. Tindre o no tindre drets polítics depenia, per exemple, de poder mantindre un cavall de guerra.
Les despeses corrents de l'Estat s'anaven cobrint amb els productes del patrimoni reial i, només algunes vegades extraordinàries, s'acudia a les contribucions.
Els grecs portaven el comerç en la sang, potser no tant com els fenicis, però, en tot cas, els agradava intercanviar el que els sobrava pel que els faltava. I estos intercanvis entre les distintes ciutats gregues afavorien una sanejada font d'ingressos: les duanes .
La propietat, en especial la de la terra, sempre ha experimentat sobresalts. No serien menys els nobles terratinents grecs. L'arcont Soló, amb les seues profundes reformes socials, els va minvar les facultats dominicals, va suprimir l'esclavitud per deutes, va promoure la xicoteta propietat i va crear uns impostos equitatius i justos. Però, per desgràcia, estes mesures no van tindre efectes duradors.
A poc a poc, els ciutadans grecs van sentir que les rendes dels béns de la corona no bastaven per a atendre totes les despeses col·lectives. I ells volien per als seus actes de culte religiós la màxima esplendor; per a les festes, la millor música, per als seus carrers o àgores, neteja i embelliment. Es va fer necessari acudir als impostos indirectes , és a dir, als que graven les despeses i els consums familiars. La relació entre ingressos i despeses públics apareixia per primera vegada en la història de la humanitat.
Atenes encapçala la lliga d'estats que paguen una quota anual per a construir navilis i equipar soldats: el tresor de Delos. Un home culte, intel·ligent i emprenedor va conduir els destins de Grècia: Pèricles. A Pèricles correspon el mèrit de protegir les ciències i les arts, de realitzar reformes exemplars i d'envoltar-se d'eficaços col·laboradors. Les terres acabades de conquistar es repartixen entre els llauradors assalariats i es dicten disposicions per a remeiar la pobresa d'amplis sectors de la població.
El tresor és traslladat de Delos a Atenes. Pèricles decidix que no sols ha d'emprar-se per a fins militars, sinó també per a la construcció d'edificis públics. El Partenó, junt amb els Propileus i l'Erectèon, embellix la ciutat, però també mitiga la desocupació.
Al mateix temps, el sentit comunitari dels atenesos va fer que el tresor públic fóra una espècie de bossa comuna per a distribuir béns entre el poble. Els ciutadans acomodats que assistien als jocs de les festes oficials havien de donar dos òbols perquè els pobres pogueren gaudir igualment dels espectacles. I quan amb això no n'hi havia prou, es repartia el que sobrava cada any del pressupost de l'Estat.
Estos repartiments i els partenons que sorgixen en totes les acròpolis de Grècia reduïxen els fons públics i els deixen sense reserves per a casos de necessitat o per a despeses de guerra. En estes ocasions, no hi va haver altre remei que establir impostos directes , els que graven la renda o el patrimoni dels ciutadans.
Cal notar que la democràcia atenesa no concebia els impostos directes com els únics equitatius, i així en èpoques de pau recaptava impostos indirectes , com els que requeien sobre el mercat i el consum. Els drets de duanes mai no van superar el 2,5 per 100, cosa que va permetre l'afluència de tots els productes dels altres països al port del Pireu, acabat de construir.
Estes prestacions tributàries no alliberaven els ciutadans benestants de l'obligació de finançar cors que participaven en les festes organitzades per l'Estat, o equipar i mantindre un navili de combat en els temps de guerra.
Cap ciutadà no havia de passar fam o misèria i l'Estat pagava metges i professors. Es va assignar un sou als qui exercien funcions públiques.
El destí de Roma com a conquistadora i governadora de pobles va determinar alguns dels trets més característics i constants de la seua hisenda pública. Així, l'arrendament de les terres de domini públic aportades per les victòries de les legions va representar una important font de recursos.
Fins ací la hisenda pública de Roma era eminentment patrimonial, perquè les rendes dels seus béns constituïen la principal font dels seus ingressos. Ideal poques vegades aconseguit al llarg de la història, perquè el patrimoni públic, el patrimoni de tots, no té la importància que seria necessària per a atendre les necessitats col·lectives amb els seus productes. Per això, sempre ha calgut acudir als tributs.
No menys substanciosos per a les arques de l'Estat eren els botins arrabassats als vençuts i els tributs que estos havien de pagar a Roma.
Durant l'etapa republicana, generalment, el ciutadà romà no pagava impostos directes. Però en ocasió de guerres havia de realitzar determinades prestacions monetàries que tenien el caràcter de préstecs forçosos, perquè eren reembossades amb els guanys de les mateixes guerres.
En el govern republicà, el rei havia sigut substituït per dos cònsols, que exercien el poder civil i militar. Junt amb ells, els pretors administraven justícia i els qüestors organitzaven la hisenda. Es classificaven els contribuents segons la importància dels seus patrimonis, ramats, indústries..., però en la majoria dels casos s'imposaven les càrregues en quantitats iguals per cap ( capitació ).
Al llarg del temps, van ser molts els tributs que va establir Roma. Sobre les ciutats va pesar un impost territorial que es repartia en proporció al valor dels béns immobles. Certes províncies recaptaven els delmes o desenes parts dels fruits de la terra, i enviaven el seu import a la capital de l'Imperi.
A les vies romanes es cobraven portatges –drets per a entrar a les ciutats- i pontatges –drets per a passar pels ponts. Es va exigir un gravamen sobre les herències entre parents llunyans. Es van cobrar taxes sobre el preu de venda dels esclaus i per donar-los la llibertat. Impostos sobre les robes de les elegants romanes i sobre objectes mobles.
S'arrendava la recaptació dels tributs i els recaptadors feien grans negocis. En l'època de l'Imperi es va arribar a explotar amb impostos les províncies i ciutats, que sovint no podien pagar. Octavi, Marc Aureli i Adrià van haver de perdonar moltes vegades estes obligacions tributàries.
2.3 L'Edat Mitjana
En els agitats temps que van seguir la desaparició de l'autoritat i unitat de Roma, molts hòmens lliures confiaven les seues xicotetes propietats, i ells mateixos s'entregaven a un gran senyor latifundista a canvi de protecció.
Junt amb este costum, es va difondre el dels sobirans, que concedien als seus súbdits i funcionaris grans porcions de terreny per a compensar-los pels servicis civils o militars prestats.
Cap al segle viii els dos fenòmens es van fondre en una forma única de contracte o relació personal: el vassallatge.
El poder polític estava lligat a la propietat territorial i al nombre i fidelitat dels vassalls que posseïa cada senyor, amb la qual cosa podia ocórrer, i de fet va ocórrer, que molts senyors feudals eren més poderosos que el mateix rei.
Els vassalls, a canvi de la protecció del senyor, havien de prestar a este nombrosos servicis, sobretot el de combatre al seu costat en les freqüents guerres contra bel·licosos veïns, i havien de pagar-li quantioses rendes. I si en l'època imperial romana havien augmentat els tributs en diners, estes rendes medievals es pagaven generalment en espècie.
És important advertir que estes anomenades rendes tenien molt de tributs , perquè eren imposades pels senyors feudals.
Els drets i les prerrogatives dels senyors feudals, inclòs el rei, arribaven a les exaccions o gravàmens que es percebien per les explotacions de mines, molins, forns, fargues, boscos, pastos, rius navegables, per la caça i la pesca. Constituïen verdaders monopolis senyorials, els ingressos dels quals han de considerar-se patrimonials.
Però es va arribar a més. Dins del domini eminent del senyor o sobirà, estaven incloses les persones. Dedicar-se al comerç o a la indústria i exercir un ofici eren tasques que pertanyien al senyor feudal, per això era necessari el seu permís o la seua llicència per a poder realitzar estes activitats. Este permís o llicència ocasionava el pagament d'una quantitat. Es tracta de les regalies , que s'emparen en les prerrogatives de la corona respecte dels seus súbdits.
En l'últim escaló de la jerarquia humana hi havia els serfs de la gleva, adscrits a la terra. Estaven obligats a prestacions gratuïtes de treball per al manteniment dels camins, la reparació del castell feudal, el cultiu de les terres del senyor, tributs de peatge, rendes de qualsevol tipus.
Estos colons portaven al castell del senyor sacs de gra, tonells de vi, gerres d'oli, gallines, porcs, ovelles. I si no ho feien quan calia i voluntàriament, les hosts del senyor s'encarregaven de requisar-los els productes a la força.
Quan esta classe d'ingressos, i els obtinguts per mitjà de la venda de béns patrimonials, no van bastar per a atendre les despeses públiques i privades del rei, va ser necessari acudir als subsidis o auxilis dels súbdits. Així es reprendria la història de l'impost.
2.4 Les CortsEl poble, fart de les exigències dels reis, es rebel·la de vegades de manera tumultuosa. Els reis, davant de l'onada d'alçaments populars, cedixen de vegades i accepten consultar els seus súbdits a l'hora d'imposar tributs i de decidir-ne l'aplicació. Comencen a ser pagats els tributs per a atendre determinades despeses públiques. I el contribuent es convertix en el principal protagonista de la resistència davant del rei.
Exemples típics d'estes limitacions del poder reial es van donar en les Corts reunides a Lleó (any 1188) i en la Carta Magna d'Anglaterra (any 1215), que va proclamar el principi que l'impost ha de ser consentit per qui ha de pagar-lo.
A Espanya arriba un dia un emperador educat a l'estranger. La seua política imperial exigix enormes dispendis i subsidis. Les Corts de Castella i Lleó, compostes de procuradors triats per les ciutats, es mostren resistents a admetre noves exaccions. Les quinze principals ciutats castellanes s'alcen en rebel·lió a la Junta d'Àvila. Una de les seues queixes: “Les imposicions i càrregues intolerables que han patit estos regnes”.
L'exèrcit reial va sufocar el moviment comuner. Però la lluita dels monarques amb les Corts no sempre va afavorir els primers, que moltes vegades van haver de plegar-se a les condicions acordades per les Corts si volien obtindre les sumes que necessitaven.
En acords d'este tipus entre els governants i les Corts està l'origen remot del pressupost públic , com a document que aprova el Parlament i pel qual s'autoritza el Govern a recaptar determinats ingressos i a realitzar determinades despeses al llarg de l'any. La història de la sobirania popular té molt a agrair a la història del pressupost.
Amb este control del Parlament, la hisenda pública corre menys perill de ser utilitzada per reis i governants al seu capritx, i s'introduïx un cert orde en l'obtenció d'ingressos i en la realització de despeses.
I una vegada que el rei s'acostuma a veure limitat el seu poder pels acords de les Corts en matèria d'impostos, està naixent el poder legislatiu independent del monarca mateix, que es confia a la representació popular.
2.5 Les monarquies absolutesEls senyors medievals s'han anat doblegant a poc a poc sota l'autoritat del rei que, amb un exèrcit més poderós, ha derrocat les seues fortaleses.
Es formen grans nacions, unides i sotmeses a la sobirania absoluta d'un monarca. Espanya sencera reconeix els Reis Catòlics; França, Lluís XI, i Anglaterra, Enric VII.
Estos reis i els seus successors s'esforcen per construir estats forts, per a la qual cosa jutgen imprescindible governar amb mà ferma, en nom, això sí, del bé comú. I en nom d'eixe bé comú i d'eixa necessitat d'un estat fort, tractaran d'aconseguir una hisenda pública amb més mitjans, amb una millor organització i amb un principi d'autocontrol.
No sufocades del tot les guerres a l'interior de cada nació, sorgix l'enfrontament entre nacions per apetències territorials i conflictes d'interessos econòmics o dinàstics. I mantindre un exèrcit exigix considerables recursos financers, que la hisenda pública obté recaptant tributs, no sempre equitatius.
Altres despeses públiques estan motivades per l'ampliació de l'administració pública, el manteniment i l'ostentació de la cort, l'augment de la població i el creixement de les ciutats. Al mateix temps, sorgixen els hòmens de negocis, i les activitats artesanals i comercials experimenten un substancial increment.
En esta situació, la hisenda necessita disposar d'una extensa organització burocràtica per a cobrar els impostos, per a contraure deutes quan les despeses superen els ingressos, per a administrar els recursos públics, per a examinar i vigilar l'actuació dels seus recaptadors i pagadors.
Per a fer front a les despeses col·lectives no n'hi havia prou amb els impostos directes , que es reduïen quasi exclusivament als que gravaven els propietaris de terres. Calia multiplicar els impostos indirectes , que requeien sobre qualsevol classe d'articles i productes de consum.
S'implanta l'impost del “paper segellat”, que gravava tots els documents oficials. En serà hereu l'impost de timbre de l'Estat, que durant tants anys ha proporcionat importants ingressos al tresor públic, i encara hui dia perduren figures tributàries molt semblants.
Es prohibix la fabricació o la venda de la sal, el plom, el tabac, etc., pels particulars, i es constituïxen els corresponents monopolis fiscals amb les consegüents rendes per a la hisenda pública. Entre estes rendes anomenades estancades , hi ha la de la loteria.
Altres gravàmens es creaven atenent propostes dels anomenats arbitristes, persones que inventaven solucions absurdes per a arreglar la situació de la hisenda pública.
També van sorgir tributs que substituïen –en diners– les antigues obligacions –en espècie– dels nobles o senyors feudals, com la de preparar, mantindre i avituallar una tropa armada. Però la majoria de les exaccions eren de caràcter indirecte, perquè requeien sobre el consum de les persones que llavors era d'articles de primera necessitat.
2.6 El Parlament actualAixí com el despotisme il·lustrat sosté que “tot per al poble, però sense el poble”, les constitucions polítiques actuals mantenen el règim parlamentari i proclamen que tot, inclosa la hisenda pública, siga per al poble i amb el poble. Per això, junt amb el principi de la sobirania popular, proclamen el dret de tots a participar en les funcions de govern per mitjà d'uns representants democràticament triats.
El poble aprova per majoria una constitució i se sotmet a les seues normes. I encarrega als seus representants que legislen d'acord amb esta constitució i que controlen les tasques del govern que tinga la seua confiança. Les Corts promulguen lleis que regulen els tributs que s'han de recaptar, les despeses públiques que s'han de fer i els recursos que els ciutadans poden interposar en defensa dels seus drets davant de possibles errors o extralimitacions de la hisenda pública.
La hisenda pública adquirix plena consideració en l'estat que s'organitza i regix segons una constitució política. I si eixa constitució establix la divisió de poders –executiu, legislatiu, judicial–, la igualtat de tots davant de la llei, la distribució dels tributs segons la capacitat econòmica dels qui han de pagar-los i l'assignació equitativa de les despeses públiques, estarem davant d'un plantejament just de l'activitat de la hisenda pública.
El parlament, o siga, la representació de tots els ciutadans, té confiada la funció de dictar lleis, entre les quals es troben les tributàries i pressupostàries. Lleis que són aprovades democràticament i obliguen de la mateixa manera legisladors i legislats.
Així, veiem regulats els nostres deures amb la hisenda pública com nosaltres mateixos hem volgut en referendar una constitució i en votar en les eleccions generals una determinada opció quant als béns i servicis públics que desitgem rebre de l'Estat i quant als tributs que estem disposats a pagar al tresor públic.
Per la seua banda, els tribunals de justícia vetlen per la correcta aplicació i l'estricte compliment de les lleis, entre les quals hi ha les financeres i fiscals, i jutgen i sancionen als qui s'aparten de les seues disposicions.
Però la missió dels parlaments moderns no acaba amb la discussió i votació de les lleis sobre pressupostos i tributs, sinó que, per mitjà d'interpel·lacions, precs i preguntes al Govern, els diputats i senadors poden controlar l'activitat de les oficines de la hisenda pública, perquè l'Administració pública respecte els drets dels contribuents i complisca les seues obligacions amb ells.
Així mateix, al final de cada any, el Tribunal de Comptes, que depén del Parlament, examina i comprova la gestió del Govern: com ha executat el que disposen les lleis de pressupostos i les tributàries. Després, el Parlament aprovarà o no l'actuació de la hisenda pública al llarg dels dotze mesos transcorreguts.
Totes estes funcions tan rellevants són hui pròpies dels parlaments. La Constitució espanyola no ha dubtat a incorporar-les al seu text i a encomanar-les a les Corts Generals.
3 Recordem que
.....
La necessitat d'obtindre ingressos suficients per a sufragar les despeses de l'estat ha originat, al llarg de la història, la creació d'innombrables impostos.
Roma va establir per a sufragar les seues immenses despeses (militars, d'infraestructures) un tribut especial a les terres conquistades, el tributum o estipendium , que gravava la terra i un altre que requeia sobre les persones, tributum capitis , que, generalment, s'exigia a tots de la mateixa manera.
En l'Espanya musulmana, els tributs es van diversificar. Es van establir impostos sobre les collites, sobre transaccions econòmiques, sobre drets de pas, ramats, terres, edificacions. Hi va haver dos impostos molt importants: els drets de duana (almoixerifat) i les gabelles que es pagaven en comprar o vendre qualsevol cosa.
Als regnes cristians, es cobraven impostos segons les necessitats que tinguera el rei: fer una guerra, construir un pont, etc. Per tant, les hisendes eren peremptòries, és a dir, l'impost s'establia per la necessitat i, per tant, no calia fer un document de previsió de despeses i d'ingressos (pressupost).
L'origen remot del pressupost públic es troba en els acords entre el rei i les Corts, pels quals estes autoritzaven el rei a recaptar determinats ingressos i a realitzar determinades despeses.
5 Suggeriments d'ús
per a Educació Primária
Els hòmens primitius i les dones primitives que habitaven la Terra s'alimentaven de plantes que arreplegaven, d'animals que caçaven i de peixos que pescaven.
Una altra necessitat que tenien era la d'abrigar-se amb les pells dels animals i la de refugiar-se a les coves per protegir-se del fred, la neu, la pluja i, fins i tot, resguardar-se dels atacs dels animals salvatges.
Quan les plantes, la caça o la pesca d'un lloc s'esgotaven, aquelles persones es desplaçaven o emigraven a una altra zona o regió en què hi haguera abundants aliments. Però un bon dia es van adonar que podien cultivar plantes o criar animals sense haver d'emigrar a altres llocs. Així, es van fer agricultors i ramaders sedentaris, és a dir, van deixar de desplaçar-se per satisfer les seues necessitats bàsiques. Això va donar lloc a poblacions, amb necessitats de protegir-se (soldats, muralles…), de tindre servicis (aigua, seguretat interna...). Estes prestacions costen diners, que són recaptats pel governant per a emprar-los en el manteniment d'estos servicis.
El concepte de diners ha evolucionat al llarg de la història de la humanitat. Al principi, les persones intercanviaven el que cada una produïa; així, per exemple, el pescador donava peix a l'agricultor i, a canvi, l'agricultor donava fruites i hortalisses al pescador. Com que no sempre el bé que necessitava una persona li era entregat a canvi del que ell mateix produïa i podia donar, es van inventar els diners, amb els quals es pot adquirir qualsevol cosa, i que valen per a canviar-la pel que siga; així va començar el comerç.
Avançant d'un bot molts segles d'història de la humanitat, trobem en la Grècia clàssica, amb la ciutat d'Atenes al capdavant, una civilització superior a totes les que havien existit, en la qual sorgix una primera idea de la democràcia i també de la hisenda pública com a fons comú. Un home molt savi que va viure aleshores, anomenat Pèricles, va decidir que els diners públics no han de ser només per a despeses militars, sinó també per a construir edificis i per a distribuir béns entre el poble. En esta època es van establir impostos directes sobre els diners i els béns dels ciutadans (renda i patrimoni) i també impostos indirectes sobre el mercat i sobre les compres de béns per les persones (consum).
Després dels grecs, van arribar els romans, un poble conquistador, amb un gran sentit pràctic, que es va distingir per la construcció d'importants obres públiques, com les calçades i els aqüeductes (a Espanya conservem moltes de les seues obres, com l'aqüeducte de Segòvia). Els romans van conquistar els grecs, però van respectar la seua cultura i, fins i tot, van copiar moltes coses d'ells.
Roma obtenia molta riquesa pel lloguer de totes les terres que anava conquistant i també pel botí, és a dir, els diners i els béns que llevava als pobles vençuts en les batalles. Però, a més, va establir unes quantes classes d'impostos. Les províncies conquistades havien de pagar un impost directe sobre la terra i el sòl ( estipendium o tributum ) i també sobre els fruits o productes de la terra (este s'anomenava delme , perquè era la desena part d'eixos productes). També es va establir un impost directament sobre les persones ( tributum capitis ), que generalment s'exigia a tots de la mateixa manera, és a dir, que tots pagaven la mateixa quantitat amb independència que foren més rics o més pobres (vos pareix just el sistema?). En les vies o carreteres es cobraven els portatges , que eren quantitats que calia pagar per a entrar a les ciutats. Altres impostos van recaure sobre les herències, les vendes d'esclaus o els objectes de luxe.
5.2.3 L'Edat Mitjana. Al-Àndalus. El feudalisme. Les ciutats o burgsDesprés de la caiguda de l'imperi romà i la invasió dels pobles germànics, comença una nova època que es coneix com l'edat mitjana. Durant un temps, a Espanya van governar els visigots, que van mantindre quasi igual la hisenda pública que havien creat els romans. Però prompte es va implantar a Europa el feudalisme, resultat de la divisió del gran imperi romà en molts trossos de terra, que s'anomenaven feus, i cada un era d'un senyor o noble, que era el senyor feudal.
Com que eren temps perillosos de desordes i guerres, la gent necessitava protecció i acudia per a això als senyors feudals, que a canvi d'eixa protecció els exigien lluitar al seu costat en les freqüents guerres i pagar-los grans tributs, generalment per mitjà d'entrega de les collites, vi, oli i animals, ja que llavors els diners –les monedes que circulaven– eren escasses. El poder d'estos senyors feudals sobre els béns i, fins i tot, la vida de la gent era quasi absolut (diferència entre esclaus, vassalls i ciutadans). Ningú no podia dedicar-se al comerç o exercir un ofici sense la seua autorització, i la gent més pobra eren els serfs, que eren com esclaus obligats a treballar la terra sense dret a res.
A Espanya, com sabeu, els pobles musulmans arribats d'Àfrica en el segle viii van estar durant diversos segles en gran part del territori. La seua hisenda va arribar a ser molt rica, perquè, a més de les rendes pròpies de l'emir o del califa (que eren com els seus dirigents), van establir impostos sobre les collites, les mercaderies, els ramats o les terres, i també impostos directes que havien de pagar les persones no musulmanes que vivien al seu territori. Hi va haver dos impostos molt importants, que després els van exigir també els cristians: els drets de duana ( almoixerifat ) i les gabelles , que es pagaven en comprar i vendre qualsevol cosa.
Amb el temps, la gent va començar a unir-se, a protestar i a rebel·lar-se contra el poder dels senyors feudals i reis, i va posar condicions per al pagament dels tributs, que els reis van haver d'acceptar de vegades, com va ocórrer amb les Corts que es reunien a Espanya o amb l'exemple de la Carta Magna a Anglaterra, segons la qual els impostos han de ser acceptats per la gent que ha de pagar-los.
A més, les persones van començar a escapar del poder dels senyors feudals i van anar sorgint les ciutats i, amb estes, una nova classe social formada per artesans, comerciants i banquers, que es va anomenar burgesia. Amb el creixement de les ciutats i les noves necessitats que hi van sorgir, es va anar fent important la hisenda municipal, independent de la del rei, cobrant tributs (per exemple, l'alcabala) per a canalitzar l'aigua, per a fer els carrers o per a construir les seues muralles.
5.2.4 L'Edat ModernaQuan els senyors feudals van ser sotmesos pels reis i els pobles i territoris es van unir per formar grans nacions, va començar una nova època, l'edat moderna, que a Espanya s'inicia amb els Reis Catòlics (segles xv i xvi ). Durant este temps, els reis intenten construir estats forts amb hisendes públiques més riques.
Les guerres entre els estats continuen ocasionant grans despeses, però també l'administració pública, l'augment de la població i el creixement de les ciutats. Per a pagar tot açò no n'hi havia prou amb els impostos directes que pagaven els propietaris de les terres, sinó que va caldre crear molts impostos indirectes , sobretot per a gravar el consum.
Es va establir un impost sobre el paper segellat per als documents oficials i sobre la fabricació i venda de sal, plom, tabac, etc. ( rendes estancades ). Junt amb estos recursos, cal tindre en compte la importància que a Espanya va tindre, després del descobriment i conquista d'Amèrica, l'arribada de gran quantitat de metalls preciosos (or i plata).
A més, la gent es va adonar cada vegada més de la necessitat de defendre els seus drets. A Espanya hi va haver una revolta popular molt important, la dels comuners de Castella (segle xvi ), que va estar motivada, en gran part, pel malestar pels nous impostos que es van establir a l'arribada de l'emperador Carles V.
5.2.5 L'Edat ContemporàniaMés avant, va esclatar a França la Revolució (1789), motivada, en part, per la resistència de dos estaments socials (clero i noblesa) a pagar els mateixos impostos que el poble pla. La Revolució Francesa va comportar l'aprovació de la declaració de drets de l'home i del ciutadà, que va obrir un nou camí per a la humanitat i l'etapa històrica, que es coneix com a edat contemporània.
En la mateixa època es va produir la independència dels Estats Units (segle xviii ), que eren aleshores una colònia d'Anglaterra, i una de les causes de la rebel·lió va ser els forts impostos que Anglaterra cobrava als americans.
Hui les coses han canviat molt. A Espanya, com en altres països democràtics, tenim una constitució aprovada pel poble (1978), el qual tria lliurement els seus representants per al govern de l'Estat, de les comunitats autònomes i dels pobles i ciutats.
Eixos representants triats per nosaltres són els qui aproven en les Corts les lleis, entre les quals hi ha les que establixen els impostos i la resta de tributs i els pressupostos, on es decidixen les despeses públiques que hi haurà (per a construir carreteres, hospitals, col·legis i la resta de béns comuns) i els ingressos que fan falta per a pagar-les.
5.3 Activitats per al tercer cicle de PrimàriaA continuació, se suggerixen distintes activitats. Els criteris de cerca d'activitats pot ser de diferent tipus: l'àrea o matèria, el tipus d'activitat (individual o grupal) i el nivell educatiu per al qual es proposa.
A més, es pot proposar la lectura d'alguns dels articles que figuren en la bibliografia (per exemple, “Així van ser... els tributs medievals espanyols”). Alguns d'estos articles poden recolzar la realització de les activitats proposades.
Àrea : Coneixement del medi
Tipus : Individual
Nivell : Tercer cicle d'Educació Primària
Nota: Es pot llegir l'article “Així era... l'administració tributària en l'Espanya romana” que figura en la bibliografia.
5.3.2 Ús del diccionari.Àrea : Llengua
Tipus : Individual
Nivell : Tercer cicle d'Educació Primària
Àrea : Interdisciplinari. Cohesió grupal
Tipus : Grupal
Nivell : Primer cicle d'Educació Secundària
Àrea : Coneixement del medi. Interdisciplinari
Tipus : Grupal
Nivell : Primer cicle d'Educació Secundària
 | Títol original: "Robin Hood, príncep dels lladres" País i any: Regne Unit (1991) |
6 Suggeriments d'ús
per a Educació Secundària
Començarem el nostre passeig per la història dels impostos a Grècia, concretament, abans de l'aparició de la democràcia. En l'època de la monarquia, només podia ser ciutadà qui contribuïa amb els seus propis béns a determinades despeses públiques. Per tant, tindre o no tindre drets polítics depenia, per exemple, de poder mantindre un cavall de guerra.
Les despeses corrents de l'Estat s'anaven cobrint amb els productes del patrimoni reial, i només en ocasions extraordinàries s'acudia a les contribucions.
Els antics grecs eren molt bons comerciants. En el segle v abans de Crist, el port atenés del Pireu era el centre comercial més important del món antic. Els atenesos consumien només una part de totes les mercaderies que arribaven al Pireu i, per això, venien la resta a altres països i ciutats estat. Els atenesos cobraven aranzels , que suposaven el 2% de tot el que importaven i exportaven.
No obstant això, com que els aranzels i les rendes dels béns del rei no bastaven per a finançar totes les despeses públiques, els grecs antics van crear els impostos indirectes que gravaven les despeses i els consums familiars.
En la Grècia clàssica, Atenes va encapçalar la lliga d'estats. Estos estats pagaven a Atenes una quantitat anual per a construir vaixells i equipar els soldats: el tresor de Delos. Pèricles va traslladar el tresor de Delos a Atenes i va decidir que el dit tresor s'emprara no sols per a fins militars, sinó també per a la construcció d'edificis públics, per exemple, el Partenó i l'Erectèon. Com que hi havia vegades que no hi havia suficients fons per a finançar les distintes despeses públiques, es van crear els impostos directes, que gravaven la renda o el patrimoni dels ciutadans.
Després dels grecs van arribar els romans, un poble conquistador, amb un gran sentit pràctic, que es va distingir per la construcció d'importants obres públiques, com les calçades i els aqüeductes. Els romans van conquistar els grecs, però van respectar la seua cultura i, fins i tot, van copiar moltes coses d'ells.
Roma obtenia molta riquesa pel lloguer de totes les terres que anava conquistant i també pel botí, és a dir, els diners i els béns que llevava als pobles vençuts en les batalles. Però, a més, va establir unes quantes classes d'impostos. Les províncies conquistades havien de pagar un impost directe sobre la terra i el sòl ( estipendium o tributum ), i també sobre els fruits o productes de la terra (este s'anomenava delme , perquè era la desena part d'eixos productes).
També es va establir un impost directament sobre les persones ( tributum capitis ), que generalment s'exigia a tots de la mateixa manera, és a dir, que tots pagaven la mateixa quantitat amb independència que foren més rics o més pobres.
En les vies o carreteres es cobraven els portatges , que eren quantitats que calia pagar per a entrar a les ciutats. Així mateix, es pagaven pontatges per a poder passar pels ponts.
Altres impostos van recaure sobre les herències, les vendes d'esclaus o els objectes de luxe. Alguns dels impostos que tenim hui dia són “hereus” dels impostos romans. Per exemple, actualment hi ha l'Impost sobre Successions (que s'exigix sobre l'herència que deixa la persona morta), l'Impost sobre Transmissions Patrimonials (que s'exigix en moltes transmissions de béns), etc.
Després de la caiguda de l'imperi romà i la invasió dels pobles germànics, comença una nova època que es coneix com l'edat mitjana. Durant un temps, a Espanya van governar els visigots, que van mantindre quasi igual la hisenda pública que havien creat els romans. Però prompte es va implantar a Europa el feudalisme com a resultat de la divisió del gran imperi romà.
Com que eren temps perillosos de desordes i guerres, la gent necessitava protecció i acudia per a això als senyors feudals, que a canvi d'eixa protecció els exigien lluitar al seu costat en les freqüents guerres, i, a més, pagar-los grans rendes, generalment en espècie, per mitjà d'entrega de les collites, vi, oli i animals, ja que aleshores la circulació de diners era escassa.
Estes rendes eren, en realitat, tributs perquè les imposaven els senyors feudals. Així, es percebien rendes per les explotacions de mines, molins, forns, boscos, pastos, rius navegables, caça i pesca. Així mateix, per a poder dedicar-se al comerç o a la indústria i poder exercir un ofici, s'havia de sol·licitar permís al senyor feudal. Este permís o llicència requeria el pagament d'una quantitat que es va anomenar regalies .
A Espanya, els pobles musulmans arribats d'Àfrica en el segle viii van estar durant diversos segles en gran part del territori. La seua hisenda va arribar a ser molt rica, perquè, a més de les rendes pròpies de l'emir o del califa, van establir impostos sobre les collites, les mercaderies, els ramats o les terres, i també impostos directes que havien de pagar les persones no musulmanes que vivien al seu territori.
Hi va haver dos impostos molt importants, que després van exigir també els cristians: els drets de duana ( almoixerifat ) i les gabelles , que es pagaven en comprar i vendre alguna cosa.
Amb el temps, la gent va començar a unir-se, a protestar i a rebel·lar-se contra el poder dels senyors feudals i reis, i va posar condicions per al pagament dels tributs, que els reis van haver d'acceptar de vegades, com va ocórrer amb les Corts que es reunien a Espanya o amb l'exemple de la Carta Magna a Anglaterra, segons la qual els impostos han de ser acceptats per la gent que ha de pagar-los.
A més, les persones van començar a escapar del poder dels senyors feudals i van anar sorgint les ciutats i, amb estes, una nova classe social formada per artesans, comerciants i banquers, que es va anomenar burgesia.
Amb el creixement de les ciutats i les noves necessitats que hi van sorgir, es va anar fent important la hisenda municipal, independent de la del rei, cobrant tributs (per exemple, l'alcabala) per a canalitzar l'aigua, per a fer els carrers o per a construir les seues muralles.
Quan els senyors feudals van ser sotmesos pels reis i els pobles i territoris es van unir per formar grans nacions, va començar una nova època, l'edat moderna, que a Espanya s'inicia amb els Reis Catòlics (segles xv i xvi ).
Durant este temps, els reis intenten construir estats forts amb hisendes públiques més riques. Les guerres entre els estats continuen ocasionant grans despeses, però també l'administració pública, l'augment de la població i el creixement de les ciutats.
Per a pagar tot açò no bastava amb els impostos directes que pagaven els propietaris de les terres, sinó que va caldre crear molts impostos indirectes , sobretot per a gravar el consum. Es va establir un impost sobre el paper segellat per als documents oficials i sobre la fabricació i venda de sal, plom, tabac, etc. ( rendes estancades ).
Junt amb estos recursos, cal tindre en compte la importància que a Espanya va tindre, després del descobriment i conquista d'Amèrica, l'arribada de gran quantitat de metalls preciosos (or i plata).
La injustícia en els conceptes i en la quantia dels impostos, així com la mala utilització d'estos, produïx una descompensació entre les contraprestacions del recaptador estat i del governat poble, cosa que dóna lloc a conflictes i revolucions. El poble es va adonar cada vegada més de la necessitat de defendre els seus drets. A Espanya, la revolta dels comuners de Castella (segle xvi ) es va produir, en gran part, en protesta pels nous impostos que es van establir a l'arribada de l'emperador Carles V.
Més avant, va esclatar a França la Revolució (1789), motivada, en part, per la resistència de dos estaments socials (clero i noblesa) a pagar els mateixos impostos que el poble pla. La Revolució Francesa va comportar l'aprovació de la declaració de drets de l'home i del ciutadà, que va obrir un nou camí per a la humanitat i l'etapa històrica, que es coneix com a edat contemporània. En la mateixa època es va produir la independència dels Estats Units (segle xviii ), que eren aleshores una colònia d'Anglaterra, i una de les causes de la rebel·lió va ser els forts impostos que Anglaterra cobrava als americans.
A Espanya, com en altres països democràtics, tenim una constitució aprovada pel poble (1978), el qual tria lliurement els seus representants per al govern de l'Estat, de les comunitats autònomes i dels pobles i ciutats. Eixos representants triats per nosaltres són els qui aproven en les Corts les lleis, entre les quals hi ha les que establixen els impostos i la resta de tributs i els pressupostos, on es decidixen les despeses públiques que hi haurà (per a construir carreteres, hospitals, col·legis i la resta de béns comuns) i els ingressos que fan falta per a pagar-les.
A continuació, se suggerixen distintes activitats. Els criteris de cerca d'activitats poden ser de diferent tipus: l'àrea o matèria, el tipus d'activitat (individual o grupal) i el nivell educatiu per al qual es proposa.
A més, es pot proposar la lectura d'alguns dels articles que figuren en la bibliografia (per exemple, “Així van ser... els tributs medievals espanyols”). Alguns d'estos articles poden recolzar la realització de les activitats proposades.
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (1r ESO)
Nota: Es pot llegir l'article “Així era... l'administració tributària en l'Espanya romana” que figura en la bibliografia.
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (2n ESO)
Nota: Es poden llegir els articles “Així van ser... els tributs medievals espanyols”, “Així era... l'administració tributària en l'Espanya visigoda”, “Així era... l'administració tributària en l'Espanya musulmana”, “Així era.... l'administració tributària en l'edat mitjana”, “Així va ser... el Tribut de les Cent Donzelles”, que figuren en la bibliografia.
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (2n ESO)
Nota: Es pot llegir l'article “Així era... la fiscalitat i el camí de Sant Jaume” que figura en la bibliografia.
Àrea: Geografia i Història. Interdisciplinari
Tipus: Individual
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO)
Àrea: Geografia i Història. Interdisciplinari
Tipus: Grupal
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO)
Nota : Es pot llegir l'article “Així va ser... la Rebel·lió dels Comuners” que figura en la bibliografia.
6.3.6 Un joc de rol històricÀrea: Geografia i Història. Interdisciplinari
Tipus: Grupal
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO)
Àrea: Llengua
Tipus: Individual
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO)
Nota: Es pot llegir l'article “Així van ser... els impostos en el segle xvi ” que figura en la bibliografia.
Àrea: Interdisciplinari. Cohesió grupal
Tipus: Grupal
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària