1 Objectius
Al final de la sessió, els alumnes seran capaços de:
| 2.1 | |
| 2.1.1 | |
| 2.1.2 | |
| 2.2 | Roma |
| 2.3 | L'Edat Mitjana |
| 2.4 | Les Corts |
| 2.5 | Les monarquies absolutes |
| 2.6 | El Parlament actual |
Grècia, organitzada al principi com a múltiples estats en un territori
accidentat i dispers, veurà aparèixer, perquè li era necessària,
una Hisenda pública elemental.
En l'època de les monarquies hereditàries, hi havia una noblesa poderosa,
que posseïa la terra. I només podia ser ciutadà el qui contribuïa
amb béns propis a determinades despeses públiques o socials. Tenir o no
tenir drets polítics depenia, per exemple, de poder mantenir un cavall de guerra.
Les despeses corrents de l'Estat s'anaven cobrint amb els productes del patrimoni
reial i solament en ocasions extraordinàries s'acudia a les contribucions.
Els grecs duien el comerç a la sang, potser no tant com els fenicis, però,
en qualsevol cas, els agradava intercanviar el que els sobrava per el que no tenien.
I aquests intercanvis entre les diferents ciutats gregues afavorien una sanejada
font d'ingressos: les duanes.
La propietat, especialment la de la terra, sempre ha experimentat sobresalts. El mateix va passar amb els nobles terratinents grecs. L'arcont Soló, amb les seves profundes reformes socials, els va reduir les seves facultats dominicals, va suprimir l'esclavitud per deutes, va promoure la petita propietat i va crear uns impostos equitatius i justos. Però, per desgràcia, aquestes mesures no van tenir efectes duradors.
A poc a poc, els ciutadans grecs van veure que amb les rendes dels béns de
la Corona no n'hi havia prou per atendre totes les despeses col•lectives.
I ells volien la màxima esplendor per als seus actes de culte religiós,
la millor música per a les festes, neteja i guarniment per als seus carrers
o àgores. Es va fer necessari acudir als impostos indirectes, això és,
a aquells que graven les despeses i els consums familiars. La relació entre
ingressos i despeses públiques apareixia per primera vegada en la història
de la Humanitat.
Atenes encapçala la lliga d'estats, que li paguen una quota anual per construir naus i equipar soldats: el tresor de Delos. Un home culte, intel•ligent i emprenedor conduirà els destins de Grècia: Pèricles. A Pèricles correspon el mèrit de protegir les ciències i les arts, de realitzar reformes exemplars i d'envoltar-se de col•laboradors eficaços. Les terres acabades de conquistades es reparteixen entre els pagesos assalariats i es dicten disposicions per remeiar la pobresa d'amplis sectors de la població.
El Tresor és traslladat de Delos a Atenes. Pèricles decideix que no solament cal fer-lo servir per a fins militars, sinó també per construir edificis públics. El Partenó, juntament amb els Propileus i el Erectèion, embelleix la ciutat, però també mitiga l'atur.
Alhora, el sentit comunitari dels atenesos va fer que el Tresor públic fos una espècie de bossa comuna per distribuir béns entre el poble. Els ciutadans acomodats que assistien als jocs de les festes oficials havien de donar dos òbols perquè els pobres també poguessin gaudir dels espectacles. I quan amb això no n'hi havia prou, es repartia el que sobrava cada any del pressupost de l'Estat.
Aquests repartiments i els “partenons” que sorgeixen en totes les acròpolis de Grècia redueixen els fons públics i els deixen sense reserves per a casos de necessitat o per a despeses de guerra. Llavors no hi va haver més remei que establir impostos directes, els que graven la renda o el patrimoni dels ciutadans.
Cal destacar que la democràcia atenesa no concebia els imposts directes com els únics equitatius, i així en èpoques de pau recaptava impostos indirectes, com els que requeien sobre el mercat i el consum. Els drets de duanes mai van superar el 2,5 per 100, el que va permetre l'afluència a l'acabat de construir port del Pireu de tots els productes dels altres països.
Aquestes prestacions tributàries no alliberaven els ciutadans adinerats de
l'obligació de finançar cors que participaven en les festes organitzades
per l'Estat, o d’equipar i mantenir una nau de combat en temps de guerra. Cap ciutadà no havia de passar gana o misèria;
l'Estat pagava metges i professors. Es va assignar un sou als qui exercien funcions
públiques.
La destinació de Roma com a conquistadora i governadora de pobles determinarà alguns dels trets més característics i constants de la seva Hisenda pública. Així, l'arrendament de les terres de domini públic aportades per les victòries de les legions representarà una font de recursos important.
Fins aquí la Hisenda pública de Roma era eminentment patrimonial, ja que
les rendes dels seus béns constituïen la principal font dels seus ingressos.
Un ideal que s’ha assolit ben poques vegades al llarg de la Història,
perquè el patrimoni públic, el patrimoni de tots, no té la importància
que caldria per atendre les necessitats col•lectives amb els seus productes.
Per això, sempre ha calgut acudir als tributs.
No menys substanciosos per al tresor de l'Estat eren els botins obtinguts dels vençuts
i els tributs que aquests havien de pagar a Roma.
Durant l'etapa republicana, generalment, el ciutadà romà no pagava impostos directes. Però quan hi havia guerra havia de fer determinades prestacions monetàries que tenien el caràcter de préstecs forçosos, ja que eren reemborsades amb els guanys d’aquestes guerres.
En el govern republicà, el rei havia estat substituït per dos cònsols, que exercien el poder civil i militar. Al costat d'ells, els pretors administraven justícia i els qüestors organitzaven la Hisenda. Els contribuents eren classificats segons la importància dels seus patrimonis, ramats, indústries..., però gairebé sempre s'imposaven les càrregues en quantitats iguals per cap (capitació).
Al llarg del temps, van ser molts els tributs que va establir Roma. Sobre les ciutats va pesar un impost territorial que es repartia en proporció al valor dels béns immobles. Certes províncies recaptaven els delmes o dècimes parts dels fruits de la terra i n’enviaven l'import a la capital de l'Imperi. A les vies romanes es cobraven portalatges –drets per entrar a les ciutats- i pontatges –drets per passar pels ponts. Es va exigir un gravamen sobre les herències entre parents llunyans. Es van cobrar taxes sobre el preu de venda dels esclaus i per donar-los la llibertat. Impostos sobre les robes de les elegants romanes i sobre objectes mobles.
S'arrendava la recaptació dels tributs i els recaptadors feien substanciosos
negocis. En l'època de l'Imperi es va arribar a explotar amb impostos les províncies
i ciutats, que sovint no podien pagar. Octavi, Marc Aureli i Adrià, van haver
de perdonar moltes vegades aquestes obligacions tributàries.
2.3 L'Edat Mitjana
En els atzarosos temps que van seguir a la desaparició de l'autoritat i unitat de Roma, molts homes lliures confiaven les seves petites propietats, i ells mateixos es lliuraven a un gran senyor latifundista a canvi de protecció.
Al costat d'aquest costum es va difondre la dels sobirans, que concedien als seus súbdits i funcionaris grans porcions de terreny per compensar-los pels serveis civils o militars prestats.
Cap al segle VIII els dos fenòmens es van fondre en una forma única de
contracte o relació personal: el vassallatge.
El poder polític estava lligat a la propietat territorial i al nombre i fidelitat
dels vassalls que tenia cada senyor, amb la qual cosa podia passar, i de fet va
passar, que molts senyors feudals eren més poderosos que el mateix rei.
Els vassalls, a canvi de la protecció del senyor, havien de prestar a aquest
molts serveis, sobretot combatre al seu costat en les freqüents guerres contra
veïns bel•licosos, i li havien de pagar rendes abundants. I si en l'època
imperial romana havien augmentat els tributs en diners, aquestes rendes medievals
es pagaven generalment en espècie. Cal advertir
que aquestes anomenades “rendes” tenien molt de “tributs”,
perquè les imposaven els senyors feudals.
Els drets i les prerrogatives dels senyors feudals, inclòs el rei, abastaven
les exaccions o els gravàmens que percebien per les explotacions de mines,
molins, forns, fargues, boscos, pastures, rius navegables, per la caça i la
pesca. Constituïen verdaders monopolis senyorials, els ingressos dels quals
cal considerar patrimonials.
Però hi va haver més coses. Dins del domini eminent del senyor o sobirà estaven incloses les persones. Dedicar-se al comerç o a la indústria i exercir un ofici eren tasques que pertanyien al senyor feudal, per la qual cosa calia el seu permís o la seva llicència per poder exercir aquestes activitats. Aquest permís o llicència comportava el pagament d'una quantitat. Es tracta de les regalies, que s'emparen en les prerrogatives de la Corona respecte dels seus súbdits.
En l'últim esglaó de la jerarquia humana hi havia els serfs de la gleva, adscrits a la terra. Estaven obligats a prestacions gratuïtes de treball per al manteniment dels camins, la reparació del castell feudal, el cultiu de les terres del senyor, tributs de peatge, rendes de tota mena.
Aquests colons portaven al castell del senyor sacs de gra, bótes de vi, gerres d'oli, gallines, porcs, ovelles. I si no ho feien quan tocava i voluntàriament, les hosts del senyor s'encarregaven de requisar-los els productes a la força.
Quan amb aquesta classe d'ingressos i els obtinguts mitjançant la venda de
béns patrimonials no n'hi va haver prou per atendre les despeses públiques
i privades del rei, va ser necessari acudir als subsidis o auxilis dels súbdits.
Així es reprendria la història de l'impost.
2.4 Les Corts
El poble, tip de les exigències dels reis, es rebel•la de vegades de
manera tumultuosa. Els reis, davant l'onada d'aixecaments populars, cedeixen i accepten
consultar els seus súbdits a l'hora d'imposar tributs i de decidir-ne l’aplicació.
Es comencen a pagar els tributs per atendre determinades despeses públiques.
I el contribuent es converteix en el principal protagonista de la resistència
enfront del rei. D’exemples típics d'aquestes
limitacions del poder reial n’hi va haver a les Corts reunides a Lleó
(any 1188) i a la Carta Magna d'Anglaterra (any 1215), que va proclamar el principi
que l'impost ha de ser consentit per qui l’ha de pagar.
Un dia arriba a Espanya un emperador educat a l'estranger. La seva política
imperial exigeix enormes dispendis i subsidis. Les Corts de Castella i Lleó,
compostes de procuradors elegits per les ciutats, es mostren resistents a admetre
noves exaccions. Les quinze principals ciutats castellanes s'alcen en rebel•lió
a la Junta d'Àvila. Una de les seves queixes: “Les imposicions i càrregues
intolerables que han patit aquests regnes.”
L'exèrcit reial sufocaria el moviment comuner. Però la lluita dels monarques amb les Corts no sempre va afavorir els primers, que moltes vegades es van haver de doblegar davant de les condicions acordades per les Corts si volien obtenir les sumes que necessitaven.
En acords d'aquest tipus entre els governants i les Corts està l'origen remot del Pressupost públic, com a document que aprova el Parlament i pel qual s'autoritza el Govern a recaptar determinats ingressos i a fer determinades despeses durant l'any. La història de la sobirania popular té molt a agrair a la història del Pressupost.
Amb aquest control del Parlament la Hisenda pública corre menys perill de ser utilitzada per reis i governants al seu caprici, i s'introdueix un cert ordre en l'obtenció d'ingressos i en la realització de despeses.
I una vegada que el rei s'acostuma a veure limitat el seu poder pels acords de les Corts en matèria d'impostos, neix el poder legislatiu independent del monarca, que es confia a la representació popular. 2.5 Les monarquies absolutes
Els senyors medievals s'han anat doblegant a poc a poc sota l'autoritat del rei
que, amb un exèrcit més poderós, ha enderrocat les seves fortaleses. Es formen grans nacions, unides i sotmeses a la sobirania
absoluta d'un monarca. Espanya sencera reconeix els Reis Catòlics, França
a Lluís XI i Anglaterra a Enric VII.
Aquests reis i els seus successors s'esforcen per construir estats forts, per a
la qual cosa jutgen imprescindible governar amb mà ferma, en nom, això
sí, del bé comú. I en nom d'aquest bé comú i d'aquesta
necessitat d'un Estat fort, intentaran aconseguir una Hisenda pública amb més
mitjans, amb una organització millor i amb un principi d'autocontrol.
No del tot sufocades les guerres a l'interior de cada nació, sorgeix l'enfrontament entre nacions per ambicions territorials i conflictes d'interessos econòmics o dinàstics. I mantenir un exèrcit exigeix considerables recursos financers, que la Hisenda pública obté recaptant tributs, no sempre equitatius.
Altres despeses públiques estan motivades per l'ampliació de l'Administració pública, el manteniment i l’ostentació de la cort, l'augment de la població i el creixement de les ciutats. Alhora, sorgeixen els homes de negocis, i les activitats artesanals i comercials experimenten un substancial increment.
En aquesta situació la Hisenda pública necessita disposar d’una
extensa organització burocràtica per cobrar els impostos, per contraure
deutes quan les despeses superen als ingressos, per administrar els recursos públics,
per examinar i vigilar l'actuació dels seus recaptadors i pagadors.
Per fer front a les despeses col•lectives no basten els imposts directes,
que es reduïen gairebé exclusivament als que gravaven els propietaris
de terres. Cal multiplicar els imposts indirectes, que recauen sobre tota mena d'articles
i productes de consum.
S'implanta l'impost del “paper segellat”, que gravava tots els documents oficials. En serà hereu l'impost de timbre de l'Estat, que durant tants anys ha proporcionat importants ingressos al Tresor públic, i encara avui dia perduren figures tributàries molt semblants.
Es prohibeix que els particulars produeixin o venguin sal, plom, tabac, etcètera, i es constitueixen els corresponents monopolis fiscals amb les consegüents rendes per a la Hisenda pública. Entre aquestes rendes anomenades “estancades” hi ha la de la loteria.
Altres gravàmens es creaven atenent propostes dels anomenats “arbitristes”:
persones que inventaven solucions absurdes per arreglar la situació de la Hisenda
pública.
També van sorgir tributs que venien a substituir –en diners- les antigues
obligacions –en espècie- dels nobles o senyors feudals, com la de preparar,
mantenir i avituallar tropa armada. Però la major part de les exaccions era
de caràcter indirecte, ja que requeien sobre el consum de les persones que
aleshores era d'articles de primera necessitat. 2.6 El Parlament actual
Així com el despotisme il•lustrat sosté: “Tot per al poble, però sense el poble”, les constitucions polítiques actuals mantenen el règim parlamentari i proclamen que tot, inclosa la Hisenda pública, sigui per al poble i amb el poble. Per això, al costat del principi de la sobirania popular, proclamen el dret de tots a participar en les funcions de govern per mitjà d'uns representants democràticament elegits.
El poble aprova per majoria una constitució i se sotmet a les seves normes. I encarrega als seus representants que legislin d'acord amb aquesta constitució i que controlin les tasques del Govern que tingui la seva confiança. Les Corts promulguen lleis que regulen els tributs que cal recaptar, les despeses públiques que cal fer i els recursos que els ciutadans poden interposar en defensa dels seus drets davant possibles errors o extralimitacions de la Hisenda pública.
La Hisenda pública adquireix plena consideració a l'Estat que s'organitza i regeix segons una constitució política. I si aquesta constitució estableix la divisió de poders –executiu, legislatiu, judicial-, la igualtat de tots davant la Llei, la distribució dels tributs segons la capacitat econòmica dels qui han de pagar-los, l'assignació equitativa de les despeses públiques, estarem davant d’un plantejament just de l'activitat de la Hisenda pública.
El Parlament, és a dir, la representació de tots els ciutadans, té confiada la funció de dictar lleis, entre les quals hi ha les tributàries i pressupostàries. Lleis que són aprovades democràticament i obliguen de la mateixa manera legisladors i legislats.
Així veiem regulats els nostres deures envers la Hisenda pública com nosaltres mateixos hem volgut en ratificar una constitució i en votar en les eleccions generals una determinada opció pel que fa als béns i serveis públics que volem rebre de l'Estat i pel que fa als tributs que estem disposats a pagar al Tresor públic.
Per la seva banda, els tribunals de Justícia vetllen per la correcta aplicació i l'estricte compliment de les lleis, entre elles les financeres i fiscals, i jutgen i sancionen els qui s'aparten de les seves disposicions.
Però la missió dels parlaments moderns no acaba amb la discussió i votació de les lleis sobre pressupostos i tributs, sinó que, mitjançant interpel•lacions, precs i preguntes al Govern, els diputats i senadors poden controlar l'activitat de les oficines de la Hisenda pública, perquè l'Administració pública respecti els drets dels contribuents i compleixi les seves obligacions envers ells.
Així mateix, al final de cada any, el Tribunal de Comptes, que depèn del Parlament, examina i comprova la gestió del Govern: com ha executat el que disposen les lleis de pressupostos i les tributàries. Després el Parlament aprovarà o no l'actuació de la Hisenda pública durant els dotze mesos transcorreguts.
Totes aquestes funcions tan rellevants avui són pròpies dels parlaments. La Constitució espanyola no ha dubtat a incorporar-les al seu text i a encarregar-les a les Corts Generals.
3 Recordem que…
La necessitat d'obtenir ingressos suficients per sufragar les despeses de l'Estat
ha originat, al llarg de la història, la creació d'innombrables impostos.
Roma, per sufragar les seves immenses despeses (militars, d'infraestructures), va establir un tribut especial a les terres conquistades, el “tributum o stipendium”, que gravava la terra i un altre que requeia sobre les persones, “tributum capitis” que, generalment, s'exigia a tothom de la mateixa manera.
A l'Espanya musulmana, els tributs es van diversificar. Es van establir impostos sobre les collites, sobre transaccions econòmiques, sobre drets de pas, ramats, terres, edificacions. Hi va haver dos impostos molt importants: els drets de duana (almoixerifat) i les gabelles que es pagaven en comprar o vendre alguna cosa.
En els regnes cristians es cobraven impostos segons les necessitats que tenia el rei: fer una guerra, construir un pont, etc. Per tant, les hisendes eren peremptòries, és a dir l'impost s’establia per la necessitat i, per tant, no calia fer un document de previsió de despeses i ingressos (pressupost).
L'origen remot del pressupost públic es troba en els acords entre el rei i les Corts a través dels quals aquestes autoritzaven el rei a recaptar determinats ingressos i a fer determinades despeses.
5 Suggeriments d'ús per a Educació Primària
5.2 Exposició del professor
5.2.1 Nòmades: caçadors i recollectors. Transició a la vida sedentària
L’home primitiu s'alimentava de les plantes que recollia, dels animals que
caçava i dels peixos que pescava.
Una altra necessitat que tenia era abrigar-se amb les pells dels animals i refugiar-se
en les coves per protegir-se del fred, la neu, la pluja i fins i tot resguardar-se
dels atacs dels animals salvatges.
Quan les plantes, la caça o la pesca d'un lloc s'exhaurien, aquells homes es desplaçaven o emigraven a una altra zona o regió on hi hagués més aliment. Però un bon dia es van adonar que podien cultivar plantes i criar animals sense haver d'emigrar a altres llocs. Així, es van fer agricultors i ramaders sedentaris, és a dir, van deixar de desplaçar-se per satisfer les seves necessitats bàsiques. Això va donar lloc a poblacions, amb la necessitat de protegir-se (soldats, muralles…), de tenir serveis (aigua, seguretat interna...).
Prestacions que costen diners, els quals són recaptats pel governant per utilitzar-lo en el manteniment d'aquests serveis.
El concepte de diner ha evolucionat al llarg de la història de la Humanitat.
Al principi, les persones intercanviaven el que cadascuna produïa; així,
per exemple, el pescador donava peix a l'agricultor i, a canvi, l'agricultor donava
fruites i hortalisses al pescador. Com que no sempre el bé que necessitava
una persona li era lliurat a canvi del que ella mateixa produïa i podia donar-li,
es van inventar els diners amb els quals es pot adquirir qualsevol cosa i que valen
per canviar-los pel que sigui; així va començar el comerç.
5.2.2 L'antiguitat clàssica: Grècia i Roma
Fent un salt de molts segles d'història de la humanitat, trobem a la Grècia clàssica, amb la ciutat d'Atenes al cap, una civilització superior a totes les que havien existit en la qual sorgeix una primera idea de la democràcia i també de la Hisenda pública com a fons comú. Un home molt savi que va viure aleshores anomenat Pèricles va decidir que els diners públics no havien de ser només per a despeses militars sinó també per construir edificis i per distribuir béns entre el poble. En aquesta època es van establir impostos directes sobre els diners i els béns dels ciutadans (renda i patrimoni) i també impostos indirectes sobre el mercat i sobre les compres de béns per les persones (consum).
Després dels grecs van venir els romans, un poble conquistador, amb un gran sentit pràctic i que es va distingir per la construcció d'importants obres públiques, com les calçades i els aqüeductes (a Espanya conservem moltes de les seves obres, com l'aqüeducte de Segòvia). Els romans van conquistar els grecs, però van respectar la seva cultura i fins i tot van copiar moltes coses d'ells.
Roma obtenia molta riquesa pel lloguer de totes les terres que anava conquistant
i també pel botí, és a dir, els diners i els béns que prenia
als pobles vençuts en les batalles. Però a més va establir diverses
classes d'impostos. Les províncies conquistades havien de pagar un impost directe
sobre la terra i el sòl (stipendium o tributum) i també sobre els fruits
o productes de la terra (aquest s’anomenava delme, perquè era la desena
part d'aquests productes). També es va establir un impost directament sobre
les persones (tributum capitis), que generalment s'exigia a tothom de la mateixa
manera, és a dir, que tots pagaven la mateixa quantitat independentment del
fet que fossin més rics o més pobres (us sembla just el sistema?). En
les vies o carreteres es cobraven els portalatges, que eren quantitats que calia
pagar per entrar a les ciutats. Altres impostos van recaure sobre les herències,
les vendes d'esclaus o els objectes de luxe.
5.2.3 L'Edat Mitjana. Al-Àndalus. El feudalisme. Les ciutats o burgs
Després de la caiguda de l'Imperi Romà i la invasió dels pobles germànics
comença una nova època que es coneix com l'Edat Mitjana. Durant un quant
temps a Espanya hi van governar els visigots, que van mantenir gairebé igual
la Hisenda pública que havien creat els romans. Però aviat es va implantar
a Europa el feudalisme, resultat de la divisió del gran imperi romà en
molts trossos de terra, que s’anomenaven feus, cadascun dels quals era d'un
senyor o noble, que era el senyor feudal.
Com que eren temps perillosos de desordres i guerres, la gent necessitava protecció i acudia als senyors feudals, que a canvi d'aquesta protecció, els exigien lluitar al seu costat en les freqüents guerres i pagar-los grans tributs generalment mitjançant entrega de les collites, vi, oli i animals, ja que aleshores no hi havia gaires diners -les monedes que circulaven eren poques. El poder d'aquests senyors feudals sobre els béns i fins i tot la vida de la gent era gairebé absolut (diferència entre esclaus, vassalls i ciutadans). Ningú no es podia dedicar al comerç o a exercir un ofici sense la seva autorització, i la gent més pobre eren els serfs, que eren com esclaus obligats a treballar la terra sense dret a res.
A Espanya, com sabeu, els pobles musulmans arribats d'Àfrica al segle VIII,
van estar durant diversos segles en gran part del territori. La seva Hisenda va
arribar a ser molt rica, doncs a més de les rendes pròpies de l'emir o
del califa (que eren com els seus dirigents), van establir impostos sobre les collites,
les mercaderies, els ramats o les terres i també impostos directes que havien
de pagar les persones no musulmanes que vivien en el seu territori. Va haver dos
impostos molt importants que després els van exigir també els cristians:
els drets de duana (almoixerifat) i les gabelles que es pagaven quan es comprava
i venia alguna cosa.
Amb el temps, la gent va començar a unir-se, a protestar i a rebellar-se contra el poder dels senyors feudals i reis, posant condicions per al pagament dels tributs, que de vegades els reis van haver d'acceptar, com va passar amb les Corts que es reunien a Espanya o amb l'exemple de la Carta Magna a Anglaterra, segons la qual els impostos han de ser acceptats per la gent que els ha de pagar.
A més, les persones van començar a escapar del poder dels senyors feudals i van anar sorgint les ciutats i, amb elles, una nova classe social formada per artesans, comerciants i banquers, que es va anomenar burgesia. Amb el creixement de les ciutats i les noves necessitats que hi van sorgir, es va anar fent important la Hisenda municipal, independent de la del rei, cobrant tributs (per exemple, l’alcabala) per canalitzar l'aigua, per fer carrers o per construir muralles.
Quan els senyors feudals van ser sotmesos pels reis i els pobles i territoris es van unir per formar grans nacions, va començar una nova època, l'Edat Moderna, que a Espanya s'inicia amb els Reis Catòlics (segles XV i XVI). Durant aquest temps, els reis intenten construir Estats forts amb hisendes públiques més riques.
Les guerres entre els Estats continuen ocasionant grans despeses, però també ho fan l'Administració pública, l'augment de la població i el creixement de les ciutats. Per pagar tot això no n'hi havia prou amb els imposts directes que pagaven els propietaris de les terres, sinó que va ser necessari crear molts imposts indirectes, sobretot, per gravar el consum.
Es va establir un impost sobre el paper segellat per als documents oficials i sobre
la fabricació i la venda de sal, plom, tabac, etc (rendes estancades). Al costat
d'aquests recursos, cal tenir en compte la importància que a Espanya va tenir,
després del descobriment i conquista d'Amèrica, l'arribada de gran quantitat
de metalls preciosos (or i plata).
A part, la gent es va adonar cada vegada més de la necessitat de defensar els
seus drets. A Espanya hi va haver una revolta popular molt important, la dels Comuners
de Castella (segle XVI), que va ser motivada, en gran part, pel malestar pels nous
impostos que es van establir a l'arribada de l'emperador Carles V.
Més endavant, va esclatar a França la Revolució (1789) motivada, en part, per la resistència de dos estaments socials (el clero i la noblesa) a pagar els mateixos impostos que el baix poble. La Revolució Francesa va comportar l'aprovació de la Declaració de drets de l'home i del ciutadà, obrint un nou camí per a la humanitat i l'etapa històrica que es coneix com a Edat Contemporània.
A la mateixa època es va produir la independència dels Estats Units (segle XVIII), que era aleshores una colònia d'Anglaterra, i una de les causes de la rebel•lió va ser els forts impostos que Anglaterra cobrava als americans.
5.2.6 La situació actual. La Constitució de 1978
Avui, les coses han canviat molt. A Espanya, com en altres països democràtics, tenim una Constitució aprovada pel poble (1978), el qual elegeix lliurement els seus representants per al govern de l'Estat, de les comunitats autònomes i dels pobles i ciutats.
Aquests representants elegits per nosaltres són els qui aproven a les Corts les lleis, entre elles, les que estableixen els impostos i altres tributs i els pressupostos, on es decideixen les despeses públiques que s’han de fer (per construir carreteres, hospitals, col•legis i altres béns comuns) i els ingressos que fan falta per pagar-los.
5.3 Activitats per al tercer cicle de Primària
A continuació se suggereixen diferents activitats. Els criteris de recerca d'activitats pot ser de diferent tipus: l'àrea o matèria, el tipus d'activitat (individual o en grup) i el nivell educatiu per al qual es proposa.
A més, es pot proposar la lectura d'alguns dels articles que figuren en la bibliografia (per exemple, “Así fueron... los tributos medievales españoles”). Alguns d'aquests articles poden ajudar a fer les activitats proposades.
Àrea : Coneixement del medi
Tipus : Individual
Nivell : Tercer cicle d'Educació Primària
• Fes una relació de tots els elements que calen per construir palissades, sèquies, calçades, etc. Assenyala quins impostos establiries i sobre quins béns per finançar les obres esmentades.
Nota: Es pot llegir l'article “Así era... la Administración Tributaria en la España romana” que hi ha a la bibliografia.
5.3.2 Ús del diccionari
Àrea: Llengua
Tipus: Individual
Nivell: Tercer cicle d'Educació Primària
Àrea: Interdisciplinari. Cohesió en grup.
Tipus: En grup
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària
5.3.4 Robin Hood: el bandoler que va redistribuir els impostos
Àrea: Coneixement del medi. Interdisciplinari.
Tipus: En grup
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària
|
Títol original: "Robin Hood, príncep dels lladres"
País i any: Regne Unit (1991) |
6 Suggeriments d'ús per a Educació Secundària
6.2.1 Els impostos en l'antiguitat: Grècia i Roma
Començarem la nostra passejada per la història dels impostos a Grècia, concretament, abans de l'aparició de la democràcia. En l'època de la monarquia, solament podia ser ciutadà qui contribuïa amb els seus propis béns a determinades despeses públiques. Per tant, tenir o no tenir drets polítics depenia, per exemple, de poder mantenir un cavall de guerra.
Les despeses corrents de l'Estat s'anaven cobrint amb els productes del patrimoni reial i solament en ocasions extraordinàries s'acudia a les contribucions.
Els antics grecs eren molt bons comerciants. En el segle V abans de Crist el port atenès del Pireu era el centre comercial més important del món antic. Els atenesos consumien només una part de totes les mercaderies que arribaven al Pireu i, per això, venien la resta a altres països i ciutats-estat. Els atenesos cobraven aranzels que suposaven el 2% de tot el que importaven i exportaven.
Tanmateix, com amb els aranzels i les rendes dels béns del rei no n'hi havia prou per finançar totes les despeses públiques, els grecs antics van crear els imposts indirectes que gravaven les despeses i consums familiars.
En la Grècia clàssica, Atenes va encapçalar la lliga d'Estats. Aquests li pagaven una quantitat anual per construir vaixells i equipar els soldats: el Tresor de Delos. Pericles va traslladar el Tresor de Delos a Atenes i va decidir que el tresor s'utilitzés no solament per a fins militars, sinó també per construir edificis públics, per exemple, el Partenó i el Erectèion. Com que de vegades no hi havia prou fons per finançar les diferents despeses públiques, es van crear els imposts directes que gravaven la renda o el patrimoni dels ciutadans.
Després dels grecs van arribar els romans, un poble conquistador, amb un gran sentit pràctic i que es va distingir per la construcció d'importants obres públiques, com les calçades i els aqüeductes. Els romans van conquistar els grecs, però van respectar la seva cultura i fins i tot van copiar moltes coses d'ells.
Roma obtenia molta riquesa pel lloguer de totes les terres que anava conquistant i també pel botí, és a dir, els diners i els béns que prenia als pobles vençuts en les batalles. Però a més va establir diverses classes d'impostos. Les províncies conquistades havien de pagar un impost directe sobre la terra i el sòl (stipendium o tributum) i també sobre els fruits o productes de la terra (aquest es denominava delme, perquè era la desena part d'aquests productes).
També es va establir un impost directament sobre les persones (tributum capitis), que generalment s'exigia a tothom de la mateixa manera, és a dir, que tots pagaven la mateixa quantitat independentment del fet que fossin més rics o més pobres.
A les vies o carreteres es cobraven els portalatges, que eren quantitats que calia
pagar per entrar en les ciutats. Així mateix, es pagaven pontatges per poder
passar pels ponts.
Altres impostos van recaure sobre les herències, les vendes d'esclaus o els
objectes de luxe. Alguns dels impostos que tenim avui dia són “hereus”
dels impostos romans. Per exemple, actualment existeix l'impost sobre successions
(que s'exigeix sobre l'herència que deixa la persona morta), l'impost sobre
transmissions patrimonials (que s'exigeix en moltes transmissions de béns)
etc.
6.2.2 L'Edat Mitjana. Al-Àndalus. El feudalisme. Les ciutats o burgs
Després de la caiguda de l'Imperi Romà i la invasió dels pobles germànics comença una nova època que es coneix com l'Edat Mitjana. Durant un quant temps a Espanya hi van governar els visigots, que van mantenir gairebé igual la Hisenda pública que havien creat els romans. Però aviat es va implantar a Europa el feudalisme com a resultat de la divisió del gran imperi romà.
Com que eren temps perillosos de desordres i guerres, la gent necessitava protecció i acudia per això als senyors feudals, que a canvi d'aquesta protecció, els exigien lluitar al seu costat en les freqüents guerres, a més, pagar-los grans rendes generalment en espècie, mitjançant entrega de les collites, vi, oli i animals, ja que en aquell temps la circulació de diners era minsa.
Aquestes rendes eren en realitat tributs perquè les imposaven els senyors feudals. Així, es percebien rendes per les explotacions de mines, molins, forns, boscos, pastures, rius navegables, caça i pesca. Així mateix, per poder dedicar-se al comerç o a la indústria i poder exercir un ofici, calia sol•licitar permís al senyor feudal. Aquest permís o llicència requeria el pagament d'una quantitat que es va denominar “regalia”.
A Espanya, els pobles musulmans arribats de l'Àfrica en el segle VIII van estar
durant uns quants segles en gran part del territori. La seva Hisenda va arribar
a ser molt rica, ja que a més de les rendes pròpies de l'emir o del califa,
van establir impostos sobre les collites, les mercaderies, els ramats o les terres
i també impostos directes que havien de pagar les persones no musulmanes que
vivien al seu territori.
Hi va haver dos impostos molt importants que després també els van exigir
els cristians: els drets de duana (almoixerifat) i les gabelles que es pagaven en
comprar i vendre alguna cosa.
Amb el temps, la gent va començar a unir-se, a protestar i a rebel•lar-se contra el poder dels senyors feudals i reis, posant condicions per al pagament dels tributs que de vegades els reis van haver d'acceptar, com va passar amb les Corts que es reunien a Espanya o amb l'exemple de la Carta Magna a Anglaterra, segons la qual els impostos han de ser acceptats per la gent que ha de pagar-los.
A més, les persones van començar a escapar del poder dels senyors feudals i van anar sorgint les ciutats i, amb elles, una nova classe social formada per artesans, comerciants i banquers, que es va anomenar burgesia.
Amb el creixement de les ciutats i les noves necessitats que hi van sorgir, es va
anar fent important la Hisenda municipal, independent de la del rei, cobrant tributs
(per exemple, l’alcabala) per canalitzar l'aigua, per fer els carrers o per
construir les seves muralles.
Quan els senyors feudals van ser sotmesos pels reis i els pobles i territoris es van unir per formar grans nacions, va començar una nova època, l'Edat Moderna, que a Espanya s'inicia amb els Reis Catòlics (segles XV i XVI).
Durant aquest temps, els reis intenten construir Estats forts amb hisendes públiques més riques. Les guerres entre els Estats continuen ocasionant grans despeses, però també ho fan l'Administració pública, l'augment de la població i el creixement de les ciutats.
Per pagar tot això no n'hi havia prou amb els imposts directes que pagaven els propietaris de les terres, sinó que va ser necessari crear molts imposts indirectes, sobretot, per gravar el consum. Es va establir un impost sobre el paper segellat per als documents oficials i sobre la fabricació i venda de sal, plom, tabac, etc (rendes estancades).
Al costat d'aquests recursos, cal tenir en compte la importància que a Espanya va tenir, després del descobriment i conquista d'Amèrica, l'arribada de gran quantitat de metalls preciosos (or i plata).
La injustícia en els conceptes i en la quantia dels impostos, així com la seva mala utilització, produeixen una descompensació entre les contraprestacions del recaptador Estat i del governat poble, donant lloc a conflictes i revolucions. El poble es va adonar cada vegada més de la necessitat de defensar els seus drets. A Espanya, la revolta popular dels Comuners de Castella (segle XVI) es va produir en gran part en protesta pels nous impostos que es van establir a l'arribada de l'emperador Carles V.
6.2.4 L'Edat Contemporània: Els drets humans. Espanya i la Constitució
de 1978
Més endavant, va esclatar a França la Revolució (1789) motivada, en part, per la resistència de dos estaments socials (el clero i la noblesa) a pagar els mateixos impostos que el baix poble. La Revolució Francesa va comportar l'aprovació de la Declaració de drets de l'home i del ciutadà, obrint un nou camí per a la humanitat i l'etapa històrica que es coneix com a Edat Contemporània. A la mateixa època es va produir la independència dels Estats Units (segle XVIII), que era aleshores una colònia d'Anglaterra, i una de les causes de la rebel•lió va ser els forts impostos que Anglaterra cobrava als americans.
A Espanya, com en altres països democràtics, tenim una Constitució aprovada pel poble (1978), el qual elegeix lliurement els seus representants per al govern de l'Estat, de les comunitats autònomes i dels pobles i ciutats. Aquests representants elegits per nosaltres són els qui aproven a les Corts les lleis, entre elles, les que estableixen els impostos i altres tributs i els pressupostos, on es defineixen les despeses públiques que s’ha de fer i els ingressos que fan falta per pagar-los.
6.3 Activitats per al primer i segon cicle de Secundària
A continuació se suggereixen diferents activitats. Els criteris de recerca
d'activitats poden ser de diferent tipus: l'àrea o matèria, el tipus d'activitat
(individual o en grup) i el nivell educatiu per al qual es proposa.
A més, es pot proposar la lectura d'alguns dels articles que hi ha a la bibliografia (per exemple, “Así fueron... los tributos medievales españoles”). Alguns d'aquests articles poden ajudar a fer les activitats proposades.
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (1r ESO)
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (2n ESO)
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Primer cicle d'Educació Secundària (2n ESO)
Nota: Es pot llegir l'article “Así era... la fiscalidad y el Camino de Santiago” que hi ha a la bibliografia.
Àrea: Geografia i Història
Tipus: Individual
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO).
Àrea: Geografia i Història. Interdisciplinari.
Tipus: En grup.
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO).
Nota: Es pot llegir l'article “Así fue... la Rebelión de los Comuneros” que hi ha a la bibliografia.
6.3.6 Un joc de rol històric
Àrea: Geografia i Història. Interdisciplinari.
Tipus: En grup.
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO).
Àrea: Llengua.
Tipus Individual.
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària (4t ESO).
Nota: Es pot llegir l'article “Así fueron... los impuestos en el siglo XVI” que hi ha a la bibliografia.
Àrea: Interdisciplinari. Cohesió en grup.
Tipus: En grup
Nivell: Segon cicle d'Educació Secundària